El gran clàssic: 5-0

Pot semblar contradictori però és més fàcil veure un partit del Barça a Kafountine que a Barcelona. El poble està plagat de petits locals (cinefutbol) amb bancs de fusta i un parell de televisions amb els respectius decodificadors de TdT. A l'entrada hi ha una pissarra on cada dia s'anoten els partits més importants de les lligues anglesa, italiana i espanyola així com la Champions League. L'entrada normalment val 100F (0,15E) però els dies de lliga de campions o partits molt importants com el Barça-Madrid val 150F (0,23E). Una ganga, no?

Amb uns altaveus enormes, l'espectador gaudeix de les locucions d'Al-Jazzeera (anglès) o Canal+ Sport (francès). Si hi ha varis partits simultanis, a la pantalla gran es posa el partit més important i a la petita el partit menys important. Això crea sovint fortes discusions perquè tothom vol que posin per la pantalla gran el seu equip. Què és més important: un Barça-Osasuna o un Inter-Nàpols? Va a gustos.

La majoria de kafountinians futboleros tenen tres equips: un equip espanyol (Barça o Madrid), un equip Italià (Inter o Milan ) i un equip anglès (Chelsea, Manchester, Arsenal o Liverpool). Dels tres equips sempre n'hi ha un de preferit que serà el que defensaran en cas de produir-se un tràgic creuament durant la lliga de campions. Amb l'arribada de Samuel Eto'o al Barça i la consecució de les dues lligues de campions, molts senegalesos es van fer admiradors del nostre equip. Però, un cop Eto'o va marxar a l'Inter, molts es van canviar d'equip i es van aficionar al Calcio. Els davanters africans com Eto'o o Drogba causen un autèntic furor, i molta gent es fa d'un determinat equip només per ells. Malgrat tot, encara queda un amplíssim reducte de "supporters du Barcelone". De fet, m'atreviria a dir que és l'equip que més seguidors té. Actualment, jo crec que els equips amb més seguidors kafountinians són Barça, Madrid, Chelsea (Drogba) i Inter (Eto'o).

El públic senegalès és, en general, força tranquil. Res a veure amb els hooligans anglesos. Al cinefutbol no s'escolten mai insults contra àrbitres o jugadors, ni massa crits d'ànim o càntics. Per contra, quan hi ha alguna jugada admirable (sobretot si es tracta d'alguna acrobàcia cirquense tipus Ronaldinho) la gent es torna boja i crida desaforadament.

                                                                            ***

Tothom sap que el Barça-Madrid és el partit del segle. Després de la final de la Champions és sens dubte el partit més important de la temporada. El derbi dels derbis. El clàssic.

Des d'una setmana abans, els futboleros ja van anar escalfant motors. Pel carrer em paraven constantment per demanar-me la meva previsió i per discutir una estoneta. En termes futbolístics, als barcelonistes ens anomenen "les catalans". Els madridistes tenien molt coll avall que guanyarien fàcil. "Nous allons vous frapper fort!", em deia l'Ibulai, un mècànic merengue desdentegat i molt simpàtic. En Lamin, el botiguer coix també tenia molt clar que d'aquest any no passava. Amb un to una mica prepotent deia que amb la Ronalda i en Mourinho guanyarien segur. L'esperit xulesc d'aquest Madrid tan altiu s'havia apoderat de l'afició blanca senegalesa. Per contra, "les catalans", més discrets i modests, esperaven en silenci.

El dilluns 29 de Novembre, calia anar d'hora al "cinefutbol" per agafar un bon lloc. Una hora abans de començar el partit, tots els bancs ja estaven ocupats i la gent que arribava s'havia de quedar de peu. Amb un sostre d'uralita, unes finestres petites i sense ventilador, la unió de més de 200 persones produïa una calor asfixiant. Però tant se valia, perquè les nostres ments estaven centrades en la freda nit barcelonesa.

A les vuit del vespre (hora de Senegal), un sol toubab entre molts negres va començar a entonar tímidament l'himne blaugrana. El "Barça, Barça, Baaaarça!" va servir per encendre la massa de gent que esperava amb emoció l'inici del partit. Els crits a favor del Barça van fer-se amos de la sala. Després d'uns primers minuts amb més ànims blaugranes, alguns madridistes van començar a animar el seu equip, sobretot quan sortia la Ronalda o en Mourinho en primer pla. Però els seus ànims ben aviat van cesar perquè el primer gol de Xavi els va emmudir. Amb el gol, el "cinefutbol" va esclatar i moltes persones es van treure la samarreta com si el gol l'haguessin fet ells mateixos.

A partir del segon gol de Pedro, el partit va esdevenir una festa. La gent xisclava quan algun jugador del Barça feia un cop de tacó, o quan l'equip marejava a l'etern rival amb un rondo insultant. Amb el tercer gol de Villa, va exclatar el deliri i alguns van començar a demanar el 5-0. "Cinq, cinq, cinq!". El quart gol de Villa va rematar tots els aficionats madridistes, els quals van començar a marxar de la sala. "Les catalans" els despedien amb burles, sobretot a aquells que abans del partit s'havien comportat d'una manera més xuleta o amb aires de grandesa. Tothom tenia tan clar que el cinquè gol acabaria arribant que, quan Jeffren va marcar, no es va sentir ni el "goool!". Feia estona que la sala s'havia convertit en una festa i ja res era distingible.