Els pescadors piragüístes

A la costa occidental africana gairebé no es menja carn. Per què gastar-se els diners amb un producte car i de poca qualitat quan les aigües càlides de les seves costes estan plenes d’excel·lent peix? El peix , juntament amb l’arròs, constitueix una de les principals bases de la seva dieta perquè és “bueno, bonito y barato”. Per exemple, aquí un quilo d’un boníssim llenguado que anomenen “Sol” surt aproximadament per uns 1,5 euros.  

Cada matí, la platja està plena de joves pescadors que esperen que la seva piragua surti a la mar. Cada piragua té un capità fix, però la tripulació pot anar canviant cada dia. Els pescadors poden parlar amb el capità de qualsevol piragua i si aquest els accepta, poden pujar-hi. El “contracte de treball” es renova cada dia, i ningú té la obligació de comprometre’s a anar sempre amb una piragua. Cada pescador, en funció de les seves necessitats, pot decidir quins dies treballa i per a qui. És força semblant al que passa a Espanya amb les furgonetes/camions que arriben als pobles per reunir treballadors per anar a collir fruita. Per als recol·lectors, cada dia és una mena de loteria per poder anar a treballar.

Les piragües de Senegal tenen la forma aproximada de les piragües dels indis americans però són molt més grans. Són barques sense veles ni rems, i es propulsen amb motors de llanxa (Yamaha Enduro, normalment). La seva tripulació pot arribar a ser de 40 persones i la capacitat de transport de peix és de vàries tones. Totes estan pintades amb colors molt vius i tenen un nom força curiós. Per exemple,per aquí a Kafountine corre una piragua que s’anomena “FC Barcelone Messi”.

Quan un capità ha reunit a un mínim de tripulació (entre 15 i 30 persones), la piragua engega el seu motor i es fa a la mar. Comença llavors la difícil tasca de trobar el peix. Sense cap mena d’aparell de tecnologia moderna (radars, sondes, GPS, etc) el peix s’ha de trobar a vista. La majoria de la tripulació dorm i uns quants mariners es col·loquen a la proa per observar el mar mentre la piragua va avançant. Una taca fosca a l’aigua, unes petites bombolles o la presència d’aus marines són algunes de les senyals que marquen la presència d’un banc de peixos.

Un cop es localitza el banc de peixos, la piragua comença a donar voltes en cercle al seu voltant per espantar-los i agrupar-los. Després es tira la xarxa i un home salta a l’aigua per mantenir-la quieta. La piragua dóna una volta fins a tenir la xarxa tancada amb el banc de peixos atrapat. Llavors els mariners comencen a estirar una corda que permet tancar la part inferior de la xarxa per poder-la pujar a bord. És en aquest moment quan s’inicia un càntic molt rítmic i melodiós. Una autèntica “work song” africana! Un vestigi del que va ser el precedent de les ”work songs” americanes, les quals van ser la llavor de bona part de la nostra música moderna (jazz, blues i rock). La cançó diu que “s’ha d’estirar fort i amb alegria perquè hi ha molts peixos que estan a punt d’arribar”.

Tot el procés de pujar el peix a bord pot durar uns 20 minuts. Un cop fet, la piragua continua la seva ruta de cerca de peix fins a una hora prudent (16-17h). Com diuen els senegalesos, la pesca és una qüestió de sort. Una mar una mica agitada o amb massa vent pot fer que els peixos baixin a aigües més profundes i que la pesca es converteixi en una missió impossible. Així que hi ha molts dies que les piragües tornen amb les mans buides o quasi buides. Això queda compensat amb el dia que aconsegueixen capturar un gran banc de “saka”, “dorade”, “lot”...

A la platja, el peix es classifica en caixes i es ven a les botigues a un preu que depèn de l’abundància general d’aquell dia. Els pescadors obtenen un salari proporcional a la captura del dia (entre 0 i 30 euros, encara que el més habitual és un parell d’euros). A més a més, poden emportar-se a casa uns quants peixos per a la seva família.

En acabat, tota la tripulació va a casa del capità, on la seva dona prepara menjar per tothom. Són els seus treballadors i els ha d’alimentar, no? Al voltant d’un gran vol d’arròs comunitari i amb la gana acumulada de tot el dia, mengen amb gran ímpetu. Cal recuperar forces i ànims perquè l’endemà al matí s’han de tornar a llevar d’hora per anar a provar sort a la immensitat del mar.

TOUBAB!

Aquí al Senegal, als blancs ens anomenen Toubabs. És una mica com el nostre “guiris” però sense la component despectiva que nosaltres incloem. Quan un blanc passeja per Senegal, contínuament sent la gent que murmureja: “Mireu, un Toubab”. En qualsevol aglomeració (per exemple en un mercat), el Toubab és el centre de les observacions i els comentaris.

De vegades m’ha donat la sensació d’estar vestit amb la samarreta del Barça dins el Santiago Bernaveu, la sensació de “cantar més que una almeja”. Pots notar que tothom està pendent de tu, i que la gent parla de tu: “Què hi fa un Toubab aquí? Ells no prefereixen els luxosos hotels al costat de la platja?” Així que al principi pot estressar una mica, però amb el temps un s’hi acostuma.

El més impressionant, però, són els nens. Sobretot als pobles. Quan arribes a un poble petit, corre ràpidament la notícia de que un Toubab ha arribat. Llavors, tots els nens vénen corrent i xisclant “Toubab, Toubab!”. De vegades et demanen caramels (tangal, bombon) o algun regal (cadeau), però normalment només et diuen “Bonjour” i et toquen la mà. És fascinant l’ atracció i la curiositat que el Toubab desperta en aquests nens. En aquests moments és quan un se sent una mica màgic i sobrenatural....

 Jo encara recordo que quan era petit, i a Barcelona encara no hi havia gaire negres, quan en veia un m’impressionava molt. Llavors li deia a la meva mare o al meu pare: “mira un negre”. En aquells moments, l’únic negre al qui tenia accés era el rei negre. I només el veia un cop l’any. Suposo que als nens africans els passa una cosa semblant amb els Toubabs.

Els colors a l'Àfrica

A l’Àfrica, en un mateix país hi poden conviure una quantitat ingent d’ètnies i cultures ben diferents. Durant la colonització es van construir fronteres artificials que res tenien a veure amb les fronteres culturals que existien des de feia segles. La conferència de Berlin (1884) va consistir en una repartició del territori africà per part de les més importants potències del moment. Com si es tractés d’un mer pastís, el territori es va fraccionar sense tenir en compte cap consideració ètnica o històrica. La repartició es va basar en un criteri econòmic i d’equilibri de poders entre les grans potències capitalistes del moment.  Així, en tan sols un moment es va destrossar la realitat d’un continent amb milers anys d’història, i es va plantar la llavor de múltiples conflictes culturals que amb el temps han esdevingut esgarrifoses guerres.

Bé, amb tota aquesta introducció tan sols volia emfatitzar el fet que a Senegal conviuen (aquí de forma pacífica) moltes ètnies diferents: Wolof, Mandinka, Peul, Serer, Diola,...

Indagant sobre el vocabulari referent al color, he descobert una cosa molt curiosa. En les llengües indoeuropees disposem d’un vocabulari abstracte per parlar dels colors. Els colors com a concepte tenen noms propis. Així, blau significa el concepte de color blau. És tan sols una idea, que es converteix en atribut quan s’aplica sobre un objecte concret. Però aquí, el seu vocabulari del color és diferent.  La majoria d’aquestes llengües senegaleses no tenen un vocabulari abstracte del color com el que tenim nosaltres. Ells anomenen els colors a partir de coses que són d’un color determinat. Per exemple, en la llengua Peul hi ha un fruit de color groc que s’anomena “nete”. Llavors, el color groc en Peul és “netejo”, que vindria a significar “cosa que té el color del nete”.  En la llengua Diolà sí que disposen d’algunes paraules abstractes per designar els colors en sí però gairebé ningú les utilitza. Normalment designen els colors en referència a un objecte concret. Llavors,  per designar el color verd es podria dir “utodjwatíubér” que significa “el color que tenen les fulles dels arbres”.  En la llengua Wolof, però, no disposen d’aquest tipus de vocabulari i utilitzen les paraules franceses per designar els colors (préstecs lingüístics). Eus aquí una traducció dels tres colors de Kafountine en les llengües locals més predominants:

DIOLA à     utodjwatíubér  yayemé   yabuloré 

SERER à     knaam-pëtátç   ujankal    ufëlal

PEUL à       banani            bodejo    boulajo

Professeur: la date, s’il vous plaît.

El professor de llengua espanyola escriu una frase a la pissarra per començar la classe  però els alumnes no el segueixen. Les seves cares denoten una mena de terror estrany.  Estan profundament trasbalsats i el professor està sorprès. En un instant que esdevé etern es pregunta quina cosa deu fallar, quina tecla màgica cal prémer per tal de trencar aquest bullent gel africà, per tal que la comunicació entre professor i alumne esdevingui un fet. És llavors quan l'alumne més tímid de tots, en Yacoub, un noi d'una vintena d'anys que porta una gorra de colors llampants, li diu:

"Professeur:  la date, s’il vous plaît".

Era això! Com en els temps de la seva infància, el professor recorda que per començar el dia cal apuntar la data en lletres a la part superior de la pissarra. Un cop fet, els alumnes ja poden començar a prendre els apunts a la part de la llibreta  corresponent a aquell precís dia.

A Senegal hi ha un conjunt de normes implícites que cal seguir a l'hora d'iniciar una determinada acció. Per exemple, quan un vol iniciar una conversa amb un desconegut és necessari trencar el gel amb un seguit de preguntes sobre com li va la vida, els negocis, la família, etc. Si no, la situació pot esdevenir una mica brusca. En aquest sentit, sembla ser, que abans de començar qualsevol explicació en una classe, cal situar-se en el marc temporal correcte, no fos que anéssim a perdre el nord.

Els colors de Kafountine

L’anomenen l’ÀFRICA NEGRA però de negre en té ben poc. Tan sols el color de la pell lluent dels seus habitants, que sempre contrasta amb el blanc del seu brillant somriure.

Kafountine és un poble més d’aquesta acolorida Àfrica Negra. Els seus carrers de terra vermella són les artèries per on passen cada dia centenars de persones amb robes extravagants de tots els colors i els estils. Els verds manglars i arrossars de la regió van plens de tota mena d’ocells de tots els colors que es passen dia i nit cantant sense parar. A les aigües blaves del mar que banya les seves costes, es balancegen una munió de barques multicolors (anomenades piragües) que constitueixen la cara i la creu de la realitat d’aquesta oblidada Àfrica Negra. Per una banda són la VIDA perquè constitueixen el motor de la seva economia basada en la pesca tradicional. Però per l’altra banda són la MORT perquè insuflen l’esperança d’un perillós i fals somni de fugida cap a un món que no els espera amb els braços oberts.

Com he dit, Kafountine és un indret ple de colors. No obstant, si hagués d’escollir els tres colors que defineixen millor la seva imatge em quedaria amb el vermell, el verd i el blau.                      

    El vermell de la terra    El verd de la vida     El blau de l’esperança