TABASQUÍ

El passat 17 de Novembre va ser un dels dies més importants de l'any per als musulmans. Es va celebrar la festa de la Tabasquí: la matança del xai. Com que a Kafountine la majoria de la població és musulmana, la festa va ser de les grosses. Visca la Festa Major!

Fa uns quants anys, el seu Déu va demanar a un tal Abraham que sacrifiqués el seu fill primogènit, que es deia Isaac. Déu va posar a prova la fe i l'obediència d'Abraham, i quan aquest estava a punt de degollar el seu propi fill, va enviar un àngel anomenat Gabriel perquè aturés la injustícia. L'àngel li va dir que sacrifiqués un xai en lloc seu. El fet és que el guionista d'aquest sarau, s'havia format a Holywood i després del clímax tràgic, el final havia de ser necessariament feliç.

A partir d'aquest episodi bíblic, i com a agraïment de la bondat d'aquest Déu, els musulmans sacrifiquen xais un cop a l'any. Els musulmans no estan obligats a sacrificar un xai si no tenen diners, però si en tenen llavors n'han de matar com a mínim un i donar un terç de la carn als pobres. Com que ningú vol semblar pobre, els kafountinians fan tot el possible per reunir els diners per comprar un xai (que costa entre 80 i 120 euros). Demanen diners als seus familiars o amics toubabs, fan treballs extres, etc...

El dia de la matança, tothom va a resar a primera hora a la mesquita. Després acompanyen a l'imam a matar el primer xai del dia. Un cop fet, cadascú es dirigeix a casa seva per matar el seu propi xai. La matança és ràpida i a la manera Halal, amb mort per desangrament.

Quan l'animal és ben mort, cal posar-se mans a l'obra. Esquarterar-lo, netejar les entranyes, etc. Això és feina dels homes perquè les dones s'afanyen a preparar el dinar.

La manera d'esquarterar l'animal és més aviat bèstia. No cal tenir un curset CCC de carnisser. No! Només cal un parell de nassos, força bruta i un maxet ben esmolat. A cops de matxet, es tritura l'animal fins que queda reduït a trossos petits, mescla de carn, ossos, cartíl·lags i greix. Els trossos de carn han de ser petits perquè es mesclaran amb arròs, couscous o fideus. A més, ningú disposa de ganivets i forquilles. Només culleres i mans.

La pell es deixa assecar al sol per a fer un Djembé o una catifa per resar. Les potes i el cap es rosteixen al foc. El resultat calcinat es "matxeteja" i s'utilitza per fer una sopa molt gustosa.

Com que, en general, la gent no disposa de neveres, la carn s'ha de consumir en un lapse d'un parell de dies. D'aquesta manera, la festa de la tabasquí és perllonga dos dies més durant els quals es consumeix tota la carn del xai. A la nit la gent embogeix i se'n va a la discoteca, i durant una estoneta molts obliden algunes de les normes de l'islam.

Per dinar... rata a la brasa!

Aquesta setmana sembla que em toca parlar de teca.

A part de la Tabsquí, els kafountinians mengen poca carn. L'oferta és escassa i de poca qualitat. Dura carn de vedella africana (preu prohibitiu), ossos de cabra a la brasa o un pollastre de Dakar més dolent fins i tot que el de l'Àrea de Guisona. L'alternativa és la rata. Tendre, llaminera, natural, sense greix i ademés és gratis!

Per aquí corren unes ratotes salvatges, grosses com un conill. No són com les repulsives rates de Barcelona. Aquí són de color gris, amb el ventre blanc. Són maques i tot. A més, diuen que serveixen per baixar la hipertensió i el colesterol (no és broma).

Amb una trampa adient, és molt fàcil atrapar-les a la nit. L'endemà a l'hora de dinar, farà les delícies dels més gourmets. Com un conill però més gustós.

Molts debeu pensar que aquí s'han begut l'enteniment, que estan rematadament tocats de l'ala. És el mateix que pensen ells quan els explico que allà ens mengem els cargols.

                                                        ¿Escargots? Ça c'est pas bon.

Reis i Fetitxes

La setmana passada, va néixer la primera filla d'un amic meu, en Pierre Petit Diatta. Vaig anar a l'hospital (simplement una habitació amb quatre llits vells) per veure la nena, i en Pierre es va quedar fora. No podia entrar perquè estava explicitament prohibit pel fetitxe del seu poble. esdevé pare per primer cop, no pot veure el seu fill fins al cap d'una setmana del seu naixement. Si no, el fetitxe s'enfada molt i el pot fer tremendament desgraciat per la resta de la seva vida. En Pierre, que és catòlic practicant, em va dir que ell no creu en els fetitxes. Malgrat tot, els respecta i els tem.
Quan un home nascut al poble d'Oussouye 
Quan un home nascut al poble d'Oussouye

La Casamance és una terra de fetitxes. Quan un passeja per aquests paratges, de tant en tant sent que algú parla sobre que tal lloc està protegit per un fetitxe, o que hi ha una determinada prohibició associada al fetitxe del seu poble, etc. Els seus habitants originaris havien desenvolupat un complicat culte als fetitxes, el qual es va diluir amb l'arribada de l'Islam fa uns segles. Malgrat tot, el fetitxisme encara hi perviu mesclat moltes vegades amb el cristianisme. Però, què són exactament els fetitxes?

Buscant en un irònicament vell "Nuevo diccionario ilustrado de la lengua española" (Ed. Sopena, 1970), he trobat el següent:

Sense voler ofendre al Senyor Sopena, la definició és molt fluixa i està ben carregada de naftalina. Primer perquè peca de etnocentrista al qualificar de primitius uns pobles que encara existeixen. Si encara existeixen, són contemporanis a nosaltres i per tant igual de moderns. Segon, perquè és molt vaga i confusa. Parla d'una mena d'ídol o objecte, és a dir quelcom material, al qual se li ret un culte supersticiós. Per mi mai hi ha hagut res més extravagant i supersticiós que un Sant Crist penjat sobre un llit de matrimoni. Penseu-hi bé: un home mig nu, torturat i desnutrit que, nit rere nit , observa amb atenció tot el que succeeix sota els seus peus. Si ens atenem a la definició d'en Sopena, i tenint en compte que els ibèrics som més aviat animalots i primitius, potser hauríem de considerar que les nostres llars estan envaïdes d'estranys fetitxes...

Pel que m'han explicat alguns dels meus informants kafountinians, la seva noció de fetitxe dista bastant de la del diccionari Sopena. Aquí, un fetitxe ni és un objecte ni és un ídol. També m'han dit que ells no són primitius.

                                                                              ***

Un fetitxe és una mena d'esperit immaterial que existeix en un altre món sobrenatural (una altra dimensió o nivell d'existència paral·lel). En si, el fetitxe no té una forma determinada però es pot manifestar sota l'aparença d'un animal (gos, serp, mico, cabra...) o d'un fenomen de la natura (aigua, foc, vent, llum, soroll...). Cal apuntar que el fetitxe no pot ser captat per qualsevol. Només el fetichier (mag de fetitxes, fetiller) pot captar la manifestació del fetitxe en un objecte o fenomen aparentment corrent. La manera com es manifesti no té cap importància, el que realment compta és el fet que el fetitxe és allà i que el fetichier s'hi podrà comunicar.

El fetichier és el propietari del fetitxe i es comunica amb ell a través d'una llengua especial que només coneixen molt pocs. El fetichier no disposa de poders màgics propis però pot fer ús dels poders màgics del fetitxe per innumerables propòsits: curar persones, fer emmalaltir el lladre, predir el futur, protegir una casa o un terreny, etc. El fetichier rep molt del fetitxe i en contrapartida també l'ha de correspondre. Té la obligació de cuidar d'ell i cedir als seus petits capricis. Això vol dir que potser li ha de donar mel, vi de palma, un cigarret, etc.

L'any passat, jo i uns companys vam anar a un poble anomenat Pravis, a Guinea Bissau. Allà hi havia un rei animista (foto), el qual era propietari de varis fetitxes. Mentre ens entrevistàvem amb ell, de tant en tant el rei tirava unes gotes de vi de palma a terra. En aquells moments em va resultar molt estrany i incomprensible. Ara, sé que el rei li estava donant vi a algun dels seus fetitxes més "bonvivants".

Això m'ha fet recordar una anèctdota de la cèlebre pel·lícula Buena Vista Social Club. El cantant Ibrahim Ferrer feia una ofrena de puros, mel y rom a la deïtat afrocubana de Changó (orisha). Tot i no tractar-se propiament d'un fetitxe, trobo certs punts en comú entre el que feia Ibrahim i el que feia el rei de Pravis. Donat que els ajuden en tot el que poden, els fetitxes també tenen dret a la bona vida!

Sembla ser doncs, que, encara que formen part d'un altre món, els fetitxes tenen una component humana força important. I no són perfectes. Igual que les persones, també tenen certes manies. Per exemple, al fetitxe de l'illa d'Hilol (un fetitxe s'identifica moltes vegades amb el nom de la població on resideix) no li agraden gens els bessons. Per complaure'l i evitar el seu enuig, quan es produeix el naixement de bessonada, els habitants de l'illa han de matar un dels dos nens.

Per als interessats en el negoci dels fetitxes, heu de saber que obtenir-los no és cosa fàcil. Ara per ara, encara no estan disponibles a la secció ètnica de "El Corte Inglés" ni tampoc a "Ebay". Només hi ha tres maneres de fer-se amb un, o varis, fetitxes:

1) El fetitxe busca el fetichier i se li ofereix.

2) Quan el fetichier mor, els seus fetitxes van a parar a un dels seus fills. Encara que el fill no vulgui, haurà d'esdevenir fetichier. Tots els coneixements necessaris per tractar amb els fetitxes del seu difunt pare, se li transmetran de forma màgica i automàtica.

3) El fetichier també pot anar a "caçar" fetitxes. Per trobar-ne, ha d'anar al bosc (on hi viuen molts fetitxes lliures) i parar una mena de trampa (objecte màgic, pot amb llet, sacrifici d'una ovella, fer algun càntic...). Si algun fetitxe pica l'esquer, el fetichier haurà de negociar-hi. Si la negociació fructifica, el fetichier passarà a ser el propietari del fetitxe.

Si una persona vol esdevenir fetichier pot parlar amb un fetichier experimentat perquè sigui el seu mestre. Llavors comença un dur aprenentatge, durant el qual l'alumne haurà d'aprendre la llengua dels fetitxes, els sons per cridar-los, etc. Només un cop completada la formació (que pot durar anys), el jove fetichier podrà començar a fer-se amb els seus primers fetitxes. Aquests li aportaran poders que podrà utilitzar per guanyar-se la vida, però també el faran esclau perquè haurà d'actuar sota les normes que li imposin.

Per acabar, m'agradaria parlar una mica sobre els reis animistes de Casamance.

Antigament, a la zona sud de Senegal hi havia molts poblats diolà que estaven governats per un rei animista. La condició de rei venia en part determinada pel fet de posseir els fetitxes més poderosos del poble. Així, el rei era també un fetichier (recordeu el cas esmentat del rei de Pravis). Quan un rei moria, eren els seus fetitxes els encarregats de decidir qui seria el seu successor. A partir del dia de la seva mort, d'entre els membres de la seva família (fills, nevots, nets, etc.), els fetitxes començaven una cerca de successor que podia durar anys. La persona escollida pels fetitxes, sentia una mena de crida mística, una senyal sobrenatural que li indicava que ell seria el nou rei. Encara que no volgués, l'escollit no podia negar-se a la decisió dels fetitxes i havia d'esdevenir rei de manera forçada. Ser rei pot tenir certes avantatges, però també el converteix a un en un esclau. El rei no pot sortir del seu reialme i ha de ser l'encarregat de resoldre els enfrontaments entre les famílies (jutge). Tothom coincideix en dir que ser rei implica perdre la llibertat.

Actualment, a Casamance només queden dos reialmes animistes: Banjial i Oussouye. Oussouye està governat per un rei que explica que, contra la seva voluntat, va haver d'abandonar una pròspera vida a Dakar per convertir-se en governant d'unes terres que feia temps que havia deixat enrere. La decisió dels fetitxes era inqüestionable. Pel que fa al reialme de Banjial, el seu tro resta desert. El rei va morir fa uns anys i sembla ser que els fetitxes encara no han trobat qui ha de ser el seu successor. Em temo que si no el troben ràpid, la Casamance perdrà un dels dos últims reialmes diolà que encara li queden.

"Fetiche: Ídolo u objeto de culto supersticioso en algunos pueblos primitivos."

Senelec i la Lluna

A Senegal, tot hi haver-hi rius molt grans, no hi ha centrals hidroelèctriques. Tampoc hi ha centrals nuclears ni centrals que funcionin amb energia solar. Tota l'energia elèctrica que es consumeix es produeix directament a través de centrals que cremen quantitats ingents de petroli. I el petroli és un bé cada cop més car i escàs.

A la zona de Casamance hi havia dos generadors elèctrics molt potents que permetien abastir amb garanties les necessitats energètiques bàsiques de tota la població. Farà cosa d'un any, la companyia energètica (Senelec) va traslladar, a petició del govern, els dos generadors a la zona nord del país (Dakar). El sud es va quedar desemparat amb tan sols un parell de generadors petits que funcionen molt malament.

Això ha creat una situació de força precarietat energètica. Cada dos per tres hi ha talls de corrent que poden durar dies. Els negocis que necessiten l'electricitat de manera indispensable (cibercafès, bars musicals, botigues amb nevera, cinemaFutbol...) s'han fet amb generadors elctrògens (burres) que aquí anomenen "groups". Moltes nits, gairebé tothom ha de tirar a base d'espelmes i evidentment ningú es pot refiar de la nevera perquè sempre hi ha el risc de que l'endemà tot el menjar se n'hagi anat en orris. Si recordeu la gran apagada que va haver a Barcelona fa un parell d'estius... doncs aquí és el pa de cada dia.

La setmana passada hi va haver una manifestació a Ziguinchor contra la companyia d'electricitat Senelec. Tothom focalitza les culpes evers Senelec i ningú se'n recorda que el problema també és responsabilitat directa del centralisme despiatat del govern senegalès. Però aquí ningú critica el govern. A Àfrica, criticar els governs és quelcom força inusual. Suposo que hi ha raons de pes per no fer-ho.

                                                                                   ***

Mirant el costat positiu del problema en clau romàntica, el subdesenvolupament energètic té algun avantatge. Aquí encara es pot gaudir del cel a la nit, de la lluna, els estels, els planetes i les estrelles. Aquí encara existeix la foscor, una foscor que paradoxalment permet veure moltes coses que al primer món ja no tenim.

Tot i no disposar d'electricitat, la vida dels senegalesos continua amb alegria. Això demostra que hi ha coses, que encara que creiem indispensables, no són realment tan importants. Sense electricitat, per exemple, no hi ha televisió. Sense televisió hi ha més comunicació (entre les persones) i menys aïllament social. Aquí, el jovent, en comptes de malbaratar hores i hores davant la caixa tonta, a les nits es reuneix per xerrar, jugar a cartes i disfrutar de la fresca sota la càlida mirada de les estrelles africanes. Encara que probablement ells no en són del tot conscients, jo crec que tenen una gran sort.

Koumpó i Samayó

Als voltants de Kafountine, i de molts altres pobles de la zona, hi viuen tres personatges ben peculiars. Cada divendres al vespre irrumpeixen al poble amb moltes ganes de festa grossa. Es tracta del Koumpó i els dos germans Samayó.

M’han explicat que durant la setmana dormen a una casa al bosc del costat del poble, però quan comença el cap de setmana, no poden estar-se d’atansar-se al centre de la vila per veure què s’hi cou. Arriben al vespre, i els nens surten a rebre’ls. El Koumpó és molt bo i dòcil i no els hi fa res, però el Samayó té més mala folla. Si un nen (o un adult) s’hi acosta massa, li etziba una garrotada considerable. L’Omar Konta, que ara és un noi de 18 anys, encara té una cicatriu a la panxa d’una garrotada que li va fer el Samayó quan era petit. Així que, amb el Samayó: alerta, oju, al tanto!

Encara que es tracta de tradicions "Diolà Karoninké", el nom de Koumpó prové del "mandinka" i significa "cosa desconeguda que hi ha a dins". En efecte, el que hi ha a dins d’aquest personatge m’és totalment desconegut. A simple vista, es tracta d’una mena de bala de palla mòvil, amb un pal i una bandera. Sí, sí. No esteu al·lucinant. He dit una ba-la de pa-lla mò-vil amb un pal i u-na ban-de-ra. És doncs, una espècie de peluix gegant de palla, sense boca, ni cames, ni braços, ni ulls, ni orelles. Tan sols amb un pal i una bandera.
Els Samayós (n’hi ha dos d’iguals) són més antropomorfs. El seu cap és com una màscara blanca, amb unes orelles llargues i un parell de banyes primes i punxagudes. Els seus ulls són negres i tenen una mena de perilla. La seva roba és marró (una mena de sac de patates) i a les mans hi duen uns bastons que utilitzen com a arma de defensa personal. Quan la Mama de la cançó de "Duerme, Duerme Negrito" (Víctor Jara) diu "Y si no duermes vendrà el Diablo Blanco", em sembla que es refereix precisament al Samayó.

Els divendres al vespre, aquests 3 personatges arriben al poble i van per les cases buscant els nens i terroritzant les velles. Quan ja és de nit (22h aprox) es dirigeixen a el que podríem anomenar Plaça Major. Els Samayós s’amaguen i és llavors quan comença el ball del Koumpó.

El Ball del Koumpó:

És de nit i no hi ha ni una llum. Tan sols la claror de la lluna i les estrelles. A la plaça, es fa una gran rotllana d'uns 30 metres de diàmetre. A la primera fila de la rotllana només hi ha dones i nens. Moltes dones tenen una campana (esquella) i un pal de metall, amb els quals fan una base rítmica. Les dones que no tenen campana, fan el ritme amb les mans (palmes tipus Peret). A una punta de la rotllana, també hi ha un petit grup de percussió (4 persones) amb un cor d'uns 10 nois que canten.

Al ritme de la música i els càntics, el Koumpó balla frenèticament. Fa cabrioles, moviments espasmòdics, salts, etc. Quan el Koumpó s'accelera, el ritme de la música s'incrementa i les dones palmeres fan un doble palmeig (tècnica que en Rumba Catalana s'anomena "repique").

De tant en tant, el cor de nois s'uneix al Koumpó i marxen amb ell al centre de la rotllana per cantar. El Koumpó també canta amb una veu de pito molt estrident. Llavors, de mica en mica la rotllana es va desfent i es produeix un "desmadre" general. El Koumpó es retira una estoneta per descansar una mica (encara que sigui màgic també necessita un respir), però la festa continua ininterrompudament. Al cap d'uns 10 minuts, la rotllana es torna a formar i el Koumpó apareix de nou. El cicle del ball es reinicia seguint el mateix procés ja descrit. Aquest cicle es pot repetir inumerables vegades al llarg d'unes quantes hores, fins que els Samayós decideixin aparèixer.

En un moment determinat de la nit, el Koumpó es pot estirar al mig de la rotllana per donar un missatge a la gent. Amb la seva veu de pito ininteligible comença a parlar, i un vell savi fa d'intèrpred del seu missatge. L'altre dia, va comunicar que el pròxim dimecres començarien les obres de construcció d'una nova escola al poble, i va demanar la col·laboració de tothom per construir-la. En aquest sentit, el Koumpó no només és un ídol folclòric sinó que també és un dinamitzador social i un líder sindical!

La dinàmica cíclica del ball del Koumpó, em recorda bastant a la Patum de Berga. A la Patum, també es fa una rotllana per permetre que l'Àliga i altres personatges puguin ballar al ritme de la música. A la Patum, també es repeteix el mateix ball inumerables vegades durant tota la nit, i també es produeix la continua dinàmica de [rotllana VS desmadre general]. La tensió acumulada a la Patum, es deixa anar amb l'arribada dels Plens. A Kafountine, la tensió acumulada s'allibera amb l'arribada dels Samayós.

El Ball dels Samayós:

Quan ja es ben passada la mitja nit, a la plaça comença a produir-se una calma tensa. La gent, i sobretot els nens, saben que en qualsevol moment apareixeran els malhumorats Samayós. Els Samayós arriben corrent, i ràpidament s'escolen al mig de la rotllana. Llavors el Koumpó se'n va.
Els Samayós comencen a ballar donant voltes a la rotllana i fent una mena de "passe de revista" de tota la gent. Si veuen algú que els fa una mirada descarada o que no està concentrat en el ball, el persegueixen. Els Samayós persegueixen els homes i els nens, però mai les dones.

Quan han comprovat que tot està en ordre, comença el seu ball. Primer ballen entre ells dos. En una mena de desafiament mutu, fan una mena de coreografia conjunta. Després, els nois més valents salten a la pista (d'un en un) i desafien els Samayós. Es produeix una mena de combat de ball. Aixecant molt les cames i movent els braços epilèpticament, els nois fan recular els Samayós. Si el noi balla bé, el Samayó accepta la derrota i no li fa res. Però si balla malament, pot enfadar-se i perseguir-lo amb el pal. Tot plegat, és com una mena de "encierro de la vaquilla", que serveix perquè els més valents demostrin el seu coratge i el seu ritme.

De vegades, també hi ha noies intrèpides que salten a la pista de ball. Normalment ho fan en parella o trio i també aconsegueixen guanyar els Samayós a base de moviments de cadera i cops de maluc.

Després d'una hora aproximadament, els Samayós surten corrent en direcció al bosc, on hi ha casa seva. Llavors, torna a aparèixer el Koumpó i fa un últim ball per tancar la vetllada.

Per acabar, aquí teniu la cançó que li canten als Samayós:

"Ooeé Samayoé! Oooh, oooh! Ooey! A Baradá!"

(Vine Samayó, tenim l'herba per fer el te. Com que estàs cansat, vine que veuràs te.)

Els Quatre Pots Màgics

Al petit bar (tanganà) del costat de l'escola hi ha quatre pots. A cada pot hi ha una cosa ben diferent. Al primer mantega. Al segon chocolata per untar. Al tercer maionesa. Al quart sorpresa. La sorpresa canvia cada dia i és l'elecció del Xef. Pot tractar-se d'una salsa de ceba amb jumbo, espaguetis amb tomàquet, tonyina fregida, etc. Un entrepà de mitja barra costa 100F (15 cèntims) i un entrepà de barra sencera costa 200F (30 cèntims).

         

                      Què us ve més de gust?

CARRETERA DEL MIEDO --- No facis avui el que puguis deixar per demà

El carrer principal de Kafountine és un trist poema deplorable. Asfaltat fa més de 30 anys, les pluges torrencials han desfet bona part de la calçada, la qual està plena de profunds forats. Els plans camins de terra són una delícia en comparació amb aquest carrer mescla d’asfalt desfet i terra vermella. L’asfalt, lluny de facilitar la conducció, l’empitjora moltíssim perquè constitueix un paviment totalment boterut i foradat . Així que moltes vegades, els cotxes prefereixen anar per la vorera de terra, abans que desafiar aquest monstre de quitrà.
Travessar el poble és com una cursa d’obstacles digna d’una pel·lícula de l’Indiana Jones. "Les voitures" destartalades han de posar la marxa primera i fer una mena d’eslàlom per esquivar els innumerables sots que desfiguren aquest peculiar Passeig de Gràcia . A la nit, anar en bicicleta es converteix en una cursa de vida o mort. Subjectant el manillar amb una sola mà (a l’altre mà s’ha de dur una imprescindible llanterna), el ciclista ha d’esquivar els sots, les persones i la munió de vehicles disposats a esclafar qualsevol cosa que es mogui. Ah!, un últim detall: a tota aquesta descripció cicloApocalíptica, cal afegir que, per tal d’estalviar energia,
molts vehicles circulen sense llums!

Un cop feta la descripció, ha arribat l’hora de la crítica. L’hora de posar els punts sobre les is i de tocar una mica el crostó d’aquest poble excessivament relaxat.
Encara que el govern fa poca cosa per reparar l’estat del carrer, l’acció conjunta i cooperativa dels veïns de Kafountine podria solucionar el problema en un parell de dies. El carrer es podria aplanar ben fàcilment amb terra, la qual serviria per tapar els forats. Seria una solució provisional fins que el govern fes l’esforç per tornar-lo a asfaltar. Seria també una solució estacional perquè cada any, durant l’estació de pluges, l’aigua tornaria a deixar els sots al descobert. Però seria una solució efectiva, fàcil i barata. Només caldria l’esforç dels veïns, que estiguessin disposats a invertir unes quantes hores del cap de setmana per tapar els forats.
Però això que ens sembla tan raonable des del nostre punt de vista europeu, aquí és un utopia colossal. Hi ha un lema que regeix la vida dels habitants d’aquest tranquil (i massa tranquil!) poble:
"No facis avui, el que puguis deixar per demà".
A Kafountine, aquesta proposició es retroalimenta. Com que "el dia de demà" també tindrà un "demà", la cosa que deixes per demà també l’acabaràs deixant per demà passat. Ampliant aquest raonament lògic fins l’infinit, la proposició inicial es converteix en: "No facis mai, el que puguis deixar per un altre dia". Ergo, si no es tracta d’un tema de vida o mort, els Kafountinians fan ben poca cosa. Mentre no succeeixi la irrupció d’un volcà enmig de la calçada (cosa força improbable en aquestes latituds), els cotxes podran seguir circulant lentament, les persones podran seguir caminant i les bicicletes podran continuar la seva personal carrera per la supervivència.
Seria injust acabar la crítica sense apuntar que hi ha hagut iniciatives per arreglar el carrer. L’associació juvenil del poble es va reunir fa molt de temps per planificar una acció cooperativa per reparar la calçada. Malgrat tot, les seves intencions es van quedar tan sols en paraules perquè a l’hora de la veritat, aquí és molt difícil mobilitzar el personal per un tema com aquest.
Malgrat tot, no vull ser injust amb el poble de Kafountine. Aquesta crítica només és una de les cares de la moneda. Però també s’ha de tenir en compte l’altre cara de la moneda per entendre el perquè de tot plegat. Aquí, per exemple, ningú s’ha de preocupar en excés pe arribar "a final de mes". Tothom sap que si les coses van maldades, sempre hi haurà un plat calent a casa el germà, el cosí o el veí. A diferència del nostre primer món individualista (on en termes generals, cadascú s’ha de solucionar els principals problemes per ell mateix), aquí els llaços socials són tan amples i forts que és molt difícil quedar-se totalment desemparat. Això els atorga una mentalitat molt tranquil·la que també es veu reflexada en altres facetes de la vida (per exemple en la deixadesa respecte el carrer de Kafountine).
És precisament la mentalitat tranquil·la i parsimoniosa, el que fa que aquesta gent pugui ser feliç tenint tan poc. Es conformen amb una vida senzilla i relaxada. Saben que en les circumstàncies socials i econòmiques que els ha tocat viure no poden esperar miracles. Llavors, per què trencar-se les banyes intentant aixecar un país que està en mans d’una classe política miserable? Sense aquesta filosofia de vida, el poble senegalès seria un poble tremendament infeliç, insatisfet i frustrat. Amb aquesta filosofia de vida, el poble senegalès és un poble més feliç i equilibrat que molts dels pobles de països del primer món.
I per acabar, una reflexió final. Us proposo un exercici d’aritmètica social. Què passa si sumem la tranquil·litat africana amb el "Vuelva usted mañana" espanyol?
El resultat és un còctel explosiu que podeu descobrir si subratlleu el text ocult que es troba
aquí sota.
Es tracta de la  "patxorra caribenya", de països com Cuba, República Dominicana, etc. Les seves gents són hereus d’aquestes dues mentalitats tan autèntiques. És el Sincretisme Patxorril.¡Menudo peligro Mamita!