CARRETERA DEL MIEDO --- No facis avui el que puguis deixar per demà

El carrer principal de Kafountine és un trist poema deplorable. Asfaltat fa més de 30 anys, les pluges torrencials han desfet bona part de la calçada, la qual està plena de profunds forats. Els plans camins de terra són una delícia en comparació amb aquest carrer mescla d’asfalt desfet i terra vermella. L’asfalt, lluny de facilitar la conducció, l’empitjora moltíssim perquè constitueix un paviment totalment boterut i foradat . Així que moltes vegades, els cotxes prefereixen anar per la vorera de terra, abans que desafiar aquest monstre de quitrà.
Travessar el poble és com una cursa d’obstacles digna d’una pel·lícula de l’Indiana Jones. "Les voitures" destartalades han de posar la marxa primera i fer una mena d’eslàlom per esquivar els innumerables sots que desfiguren aquest peculiar Passeig de Gràcia . A la nit, anar en bicicleta es converteix en una cursa de vida o mort. Subjectant el manillar amb una sola mà (a l’altre mà s’ha de dur una imprescindible llanterna), el ciclista ha d’esquivar els sots, les persones i la munió de vehicles disposats a esclafar qualsevol cosa que es mogui. Ah!, un últim detall: a tota aquesta descripció cicloApocalíptica, cal afegir que, per tal d’estalviar energia,
molts vehicles circulen sense llums!

Un cop feta la descripció, ha arribat l’hora de la crítica. L’hora de posar els punts sobre les is i de tocar una mica el crostó d’aquest poble excessivament relaxat.
Encara que el govern fa poca cosa per reparar l’estat del carrer, l’acció conjunta i cooperativa dels veïns de Kafountine podria solucionar el problema en un parell de dies. El carrer es podria aplanar ben fàcilment amb terra, la qual serviria per tapar els forats. Seria una solució provisional fins que el govern fes l’esforç per tornar-lo a asfaltar. Seria també una solució estacional perquè cada any, durant l’estació de pluges, l’aigua tornaria a deixar els sots al descobert. Però seria una solució efectiva, fàcil i barata. Només caldria l’esforç dels veïns, que estiguessin disposats a invertir unes quantes hores del cap de setmana per tapar els forats.
Però això que ens sembla tan raonable des del nostre punt de vista europeu, aquí és un utopia colossal. Hi ha un lema que regeix la vida dels habitants d’aquest tranquil (i massa tranquil!) poble:
"No facis avui, el que puguis deixar per demà".
A Kafountine, aquesta proposició es retroalimenta. Com que "el dia de demà" també tindrà un "demà", la cosa que deixes per demà també l’acabaràs deixant per demà passat. Ampliant aquest raonament lògic fins l’infinit, la proposició inicial es converteix en: "No facis mai, el que puguis deixar per un altre dia". Ergo, si no es tracta d’un tema de vida o mort, els Kafountinians fan ben poca cosa. Mentre no succeeixi la irrupció d’un volcà enmig de la calçada (cosa força improbable en aquestes latituds), els cotxes podran seguir circulant lentament, les persones podran seguir caminant i les bicicletes podran continuar la seva personal carrera per la supervivència.
Seria injust acabar la crítica sense apuntar que hi ha hagut iniciatives per arreglar el carrer. L’associació juvenil del poble es va reunir fa molt de temps per planificar una acció cooperativa per reparar la calçada. Malgrat tot, les seves intencions es van quedar tan sols en paraules perquè a l’hora de la veritat, aquí és molt difícil mobilitzar el personal per un tema com aquest.
Malgrat tot, no vull ser injust amb el poble de Kafountine. Aquesta crítica només és una de les cares de la moneda. Però també s’ha de tenir en compte l’altre cara de la moneda per entendre el perquè de tot plegat. Aquí, per exemple, ningú s’ha de preocupar en excés pe arribar "a final de mes". Tothom sap que si les coses van maldades, sempre hi haurà un plat calent a casa el germà, el cosí o el veí. A diferència del nostre primer món individualista (on en termes generals, cadascú s’ha de solucionar els principals problemes per ell mateix), aquí els llaços socials són tan amples i forts que és molt difícil quedar-se totalment desemparat. Això els atorga una mentalitat molt tranquil·la que també es veu reflexada en altres facetes de la vida (per exemple en la deixadesa respecte el carrer de Kafountine).
És precisament la mentalitat tranquil·la i parsimoniosa, el que fa que aquesta gent pugui ser feliç tenint tan poc. Es conformen amb una vida senzilla i relaxada. Saben que en les circumstàncies socials i econòmiques que els ha tocat viure no poden esperar miracles. Llavors, per què trencar-se les banyes intentant aixecar un país que està en mans d’una classe política miserable? Sense aquesta filosofia de vida, el poble senegalès seria un poble tremendament infeliç, insatisfet i frustrat. Amb aquesta filosofia de vida, el poble senegalès és un poble més feliç i equilibrat que molts dels pobles de països del primer món.
I per acabar, una reflexió final. Us proposo un exercici d’aritmètica social. Què passa si sumem la tranquil·litat africana amb el "Vuelva usted mañana" espanyol?
El resultat és un còctel explosiu que podeu descobrir si subratlleu el text ocult que es troba
aquí sota.
Es tracta de la  "patxorra caribenya", de països com Cuba, República Dominicana, etc. Les seves gents són hereus d’aquestes dues mentalitats tan autèntiques. És el Sincretisme Patxorril.¡Menudo peligro Mamita!